dijous, 13 d’octubre de 2016

PRESENTIMENT.

Érem amics. Prefereixo pensar que ell diria que molt amics. 
La seves qualitats principals, la generositat i l’apreciï a l 'amistat. 
Amb bigoti, cabell arrissat, estatura mitjana, apassionat al discutir, tossut, havia après la seva especialitat començant com a tècnic.
Molts records d'un període de la meva vida estan vinculats a persones estimades del seu entorn, sempre rodejat d'amics. 
No ho recordo amb precisió, però el seu ADN era d'haver estat escolta, versió catalana dels "boy scout", i des del punt de vista d'una escola mèdica, compacta, holística, molt centrada en la persona malalta.
Va estar intern amb mi durant un any, a l’hospital Vall d’Hebron, però no era estrictament deixeble perquè era d'una altre especialitat. 
Sent bondadós, també podia ser colèric.
Un dia em va trucar alarmat:
-"Hola, no t'ho he comentat mai, però jo estic predestinat a morir abans de complir quaranta. He fet una mica de sang a l'expectorar."-

Vaig fer una mica de broma:
-" XX quants en tens ara?"-
-"Trenta cinc."-
-"Doncs no t'has de preocupar."-
-"Va, Pep, no te me'n fotis."-
-"Fes-te una placa de tòrax i et veig en una hora."-

No recordo on el vaig veure. Vaig fer-li historia clínica, però no la vaig escriure. Deuria ser a casa seva.
Estava agitat. La seva mirada estava angoixada. No em va costar tranquil·litzar-lo. El seu pressentiment no tenia cap base. L`hi vaig dir:
-"Però deixa de fumar."-

Ja en aquell moment, era cap de servei de la seva especialitat d'un hospital de 2º nivell. El director del centre era un antic deixeble meu, bon amic, bon internista. Li direm CR.
Entre ells dos s'havien fet amics. Suficient com per que un d'ells era el padrí d'un fill de l'altre.
Però ja se sap, els directors, els gerents sempre estan obsessionats per la productivitat i la despesa. 
I aleshores, encara que això nomes ho sabia per tercers, van discutir-se i després barallar-se. Va prevaldre el principi de l'autoritat i CR va acomiadar a XX.
Per atzar, pocs dies després en un sopar solemne, ple d'autoritats sanitàries per un recanvi de conseller, en CR es va asseure al meu costat.
Hi vaig anar directe.
-"Hola, et veig bé. Es cert que has acomiadat a XX? No ho pots fer això."-
-"Ja esta fet. M'ha buscat molt les pessigolles."-
-"Però éreu amics, si us plau."-
-"No puc fer marxa enrere."-
-"Si vols faig de negociador."-
-"No, no, el que està fet, fet està ."-

XX es va prendre un canvi d'aires.
Enrolat a una ONG, se'n va anar a fer de metge de campanya a Sarajevo. Uns quatre mesos després va tornar. Volia explicar-me les seves vivències. 
Vindria a sopar a casa nostra. Feia poc temps que vivíem al Masnou. Potser va ser la primera persona que hi va sopar, menjador a mig moblar.
Estava excitat, indignat, trist, horroritzat. 
Sempre recordaré que em va explicar com es deixaven mines trampa amb forma de joguina, que amputaven les mans dels nens. 
-"I saps on es fabriquen? Son made in Spain."-

Va mencionar una coneguda fàbrica d'armes espanyola. Se'n va anar tard, abraçant-nos, tenia una abraçada forta, encara me'n recordo.

Uns dies després en CR va sofrir una mort sobtada, va caure desplomat sobre la catifa de la seva entrada de casa.
Al funeral va assistir-hi el amic- desamistat XX.
No tot acaba aquí, XX també va morir, als vuit dies, també de mort sobtada, una hemorràgia cerebral, mentre conversava amb en Josep Maria Ballarin, amic seu amb qui es refugiava de tant en tant.
Aviat havia de complir els quaranta.


Aquest cap de setmana, dinant, menjant arròs negre al Delta amb la Rosa i la Conxa, jo deia que tot ja està escrit, sóc determinista, és filosòfic, no religiós. Tot està escrit.

Publica un comentari a l'entrada