PER FAVOR, CIANUR.
5 d'agost 2016. Ahir vaig rematar la re-lectura de "Som Mortals" d'Atul Gawande. Tinc a mitges “Semper Dolens” de Ramon Andrés, que no coneixia, extraordinàriament erudit, recomanable només per persones equilibrades ( és que jo ho sóc?)
No estic segur que siguin lectures per vacances. I a més, casualment, ahir, passades les 23 h, més descansat que en dia de feina, vaig llegir el darrer conte, "Sempre ho havíem dit" del darrer llibre d'Empar Moliner, èxit de vendes al dia de Sant Jordi.
"Som Mortals" hauria de ser una lectura complementària obligada pels professionals metges. No us dic més.
Fa poc, una consulta a la planta. A les clíniques que vaig no les solc fer jo, porten massa temps, que no tinc.
No me'n podia escapar, no hi havia ningú més aquella tarda. Vaig pujar a la 4º planta. Ja havia vist la història clínica prèviament, 86 anys, segon ingrés hospitalari en poc temps, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria, pròtesi de fèmur.
-"No, no és mogui. Com es troba?"-
-"Ja ho pot veure."-
La infermera li mira la saturació d'oxigen, 92% amb oxigen amb sonda nasal.
-"Té oxigen a casa?"-
-"No, no, m’han dit que encara no em fa falta."-
-"Surt de casa?"-
-"No, ja fa temps que no surto."-
-"Com ho porta això de caminar?"-
-"Per casa, puc"-, (va dir senyalant una crossa que tenia a prop).
-"Qui es cuida de vostè?"-
-"Una dona ve a casa cada dia."-
-"Té fills?"-
-"El meu marit i jo no en vam tenir."-
-"Llegeix?"-
-"Si, La Vanguardia."-
-"La pensió?"-
-"Baixa, no havia treballat, el meu marit era arquitecte."-
-"Té estalvis?"-
-"Se m'estan acabant."-
-"Podria vendre el pis?"-
-"No, que va, malgrat el meu marit havia participat en centenars de pisos, mai va comprar, era partidari de llogar."-
-"Escolti’m, vostè té que passar a la medicina pública. A vostè li convé estar adscrita a un CAP i que la visitin a casa seva."-
-"Ho pensaré."-
Va demanar si la infermera podia sortir de l’habitació. Ella va sortir discretament.
Aleshores, la pacient va adoptar un to solemne.
-"Escriuré una carta al govern, (no va dir quin, si el Govern o al “Gobierno de la Nación”), per a que en casos com jo, ens donin cianur. És una injustícia que no se'ns doni."-
No sabia que dir-li.
-"Ja veurà con tot s’arreglarà."-
Vaig sortir de l’habitació. Vaig anar a veure la metge internista que feia la consulta. Era nova.
-"Hola, t'he vist la malalta del 409. Segón ingrés amb poc temps.
Aquesta vegada se'n sortirà, però està sense companyia ni medis.
Passa-la si us plau a la pública, necessita assistència a domicili i una assistenta social."-
-"Ah, m'ha demanat cianur."-
La col·lega va emmudir.
No estic segur que siguin lectures per vacances. I a més, casualment, ahir, passades les 23 h, més descansat que en dia de feina, vaig llegir el darrer conte, "Sempre ho havíem dit" del darrer llibre d'Empar Moliner, èxit de vendes al dia de Sant Jordi.
"Som Mortals" hauria de ser una lectura complementària obligada pels professionals metges. No us dic més.
Fa poc, una consulta a la planta. A les clíniques que vaig no les solc fer jo, porten massa temps, que no tinc.
No me'n podia escapar, no hi havia ningú més aquella tarda. Vaig pujar a la 4º planta. Ja havia vist la història clínica prèviament, 86 anys, segon ingrés hospitalari en poc temps, insuficiència cardíaca, insuficiència respiratòria, pròtesi de fèmur.
-"No, no és mogui. Com es troba?"-
-"Ja ho pot veure."-
La infermera li mira la saturació d'oxigen, 92% amb oxigen amb sonda nasal.
-"Té oxigen a casa?"-
-"No, no, m’han dit que encara no em fa falta."-
-"Surt de casa?"-
-"No, ja fa temps que no surto."-
-"Com ho porta això de caminar?"-
-"Per casa, puc"-, (va dir senyalant una crossa que tenia a prop).
-"Qui es cuida de vostè?"-
-"Una dona ve a casa cada dia."-
-"Té fills?"-
-"El meu marit i jo no en vam tenir."-
-"Llegeix?"-
-"Si, La Vanguardia."-
-"La pensió?"-
-"Baixa, no havia treballat, el meu marit era arquitecte."-
-"Té estalvis?"-
-"Se m'estan acabant."-
-"Podria vendre el pis?"-
-"No, que va, malgrat el meu marit havia participat en centenars de pisos, mai va comprar, era partidari de llogar."-
-"Escolti’m, vostè té que passar a la medicina pública. A vostè li convé estar adscrita a un CAP i que la visitin a casa seva."-
-"Ho pensaré."-
Va demanar si la infermera podia sortir de l’habitació. Ella va sortir discretament.
Aleshores, la pacient va adoptar un to solemne.
-"Escriuré una carta al govern, (no va dir quin, si el Govern o al “Gobierno de la Nación”), per a que en casos com jo, ens donin cianur. És una injustícia que no se'ns doni."-
No sabia que dir-li.
-"Ja veurà con tot s’arreglarà."-
Vaig sortir de l’habitació. Vaig anar a veure la metge internista que feia la consulta. Era nova.
-"Hola, t'he vist la malalta del 409. Segón ingrés amb poc temps.
Aquesta vegada se'n sortirà, però està sense companyia ni medis.
Passa-la si us plau a la pública, necessita assistència a domicili i una assistenta social."-
-"Ah, m'ha demanat cianur."-
La col·lega va emmudir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada