dijous, 10 de novembre de 2016

BUÑUEL.

No sé exactament perquè el meu fill no ha volgut mai veure una pel·lícula de Buñuel. Potser per considerar-ho elitista?
Molts records estan, per una cosa o altre, relacionats amb Buñuel.
La prohibició de la Projecció de Viridiana, a la Facultat d’Econòmiques, que va originar un tall del tràfic pels estudiants, d'ample a ample de la Diagonal. Un cotxe intencionadament va atropellar a un company meu, que fa poc he tornat a veure després de cinquanta anys. Absurda la prohibició.
O bé les frases inicials de la seva biografia, “Mi Último Suspiro” un any abans de morir, o bé el començament de "Le chien Andalou", o bé “Abismos de Pasión" una adaptació increïble de “Cumbres Borrascosas” amb actors mexicans.
Té descripcions de l'aracnofobia que també ell patia,  en imatges magnífiques, o bé de paranoia, perfectes, com “Ensayo de un Crimen” ( la vida de Archibaldo de la Cruz). És un personatge que tota la vida, ja des de petit, coincideix amb morts accidentals de les que se sent culpable, en part perquè les havia desitjat.
Vaig fer el Pre-universitari als Escolapis de Sarrià, professorat seglar boníssim, gratuïtament a canvi de feines administratives. Li feia de "secretari" al rector, per les tardes. Engolat, bon “vivant”, hetero i mandrós.
Poca feina em donava, cosa que em permetia estudiar. Amb mi era benèvol, però la seva benevolència era despòtica a la vegada. Puc certificar de la seva honestedat en temes econòmics. 
Una vegada, fent de correu o missatger, vaig dur al superior d'un altre comunitat, un sobre ple de bitllets de mil, com a cessió de diverses misses sufragades que la comunitat no donava abast a cobrir. 
Aquell estiu acabat el Preu, ja a Igualada, ple agost, em diuen:
-"Sabeu....?  Ha mort “fulano” de tal. "- 
El meu "amo" durant uns mesos, el Rector!.
-"Com ha sigut?"-
-"Nedant, a Sitges."-


Aleshores era rar que un sacerdot es banyés en una platja pública.
Vaig sentir, tinc que confessar-ho, una mena de sentiment de culpabilitat.
Haig de jurar que mai he desitjat la mort de ningú, ja no és una qüestió ètica, també es professional.

Filmoteca, carrer Mercaders, assidu a les tardes, Buñuel m’ho va recordar-ho uns anys després.

Publica un comentari a l'entrada