dimecres, 30 de novembre de 2016

CHELSEA HOTEL.

No ha sigut Bob Dylan el primer cantautor premiat pel seu valor literari. Primer fou el recent traspassat Leonard Cohen premiat amb el Premi Astúries de les Lletres l'any 2011.
Els dos m'agraden com poetes, dels dos en tinc sengles llibres de poemes en versió bilingüe angles/castellà de la primera meitat de la dècada dels setanta.
Leonard Cohen és un dels ídols de la meva generació i em sedueix la seva veu, greu, quasi recitativa, de les seves cançons. Ha rebut el sobrenom de "depressiu no químic" però no ho és per a mi, és quasi sedant.
No ho he llegit enlloc, ni sóc foniatra, ni tampoc expert en cançó. És conegut el poder eròtic que han fomentat i aprofitat les companyies Tabaqueres de les actrius i actors de cinema fumant, com Lauren Bacall o bé Humpfrey.
Però en canvi no se n'ha parlat del poder eròtic, associat segurament a masculinitat, de les veus masculines dels cantants amb veu ronca, de tonalitat greu, en molts casos resultat de les cigarretes. Els papers ocults de les tabaqueres en son conscients?
Segurament.
Altres cantants notables, Tom Waits, Johnny Cash o bé Sabina en serien exemple. Han sigut propagandistes, gratis, innocents de les tabaqueres. Probablement.
Leonard Cohen ha viscut 82 anys fèrtils, i han corregut per la xarxa les humils paraules rebent el Premi Principe de Astúrias 2011, al·ludint d'altra banda al tema colpidor del suïcidi 

Leonard Cohen - Discurs pel premi Príncipe de Asturias 


Hem sabut sobre un període d’aproximació budista i també d’una instantània sionista, amb la guitarra al costat d'Ariel Sharon a la guerra del Yon Kippur.
Ronc, pel tabac potser, el seguiré escoltant, com un dels meus preferits.
Evitaré la cançó Chelsea Hotel, referit a Janis Joplin, una dels principals que formen el tràgic grup de "viure ràpid, morir jove, tenir un cadàver bell”. Es mereixia uns versos millors.

Publica un comentari a l'entrada