CALÓ.

Era ja gran, envellit, potser 70, venia amb dona i fills, ètnia gitana, catalans, de fora de Barcelona. 
Encara que al llarg de la meva carrera n'he vist molts de pacients gitanos i amb diverses circumstàncies, aquest ha sigut dels més interessants.
Era una jerarquia del grup, no sé més, bona persona, com tots ells, una mica desconfiats de la medicina convencional.
Em va costar convèncer-los, a ell i sobretot a la seva família, de programar-li un TAC, en dejú, dos o tres dies després a primera hora de la tarda. Clínica Teknon.
Quan vaig arribar aquella tarda, camí del Tac, ja vaig observar que tots els espais estaven discretament ocupats, no correlativament, per membres del grup, principalment dones, fent mitja, algunes amb criatures al braç. 
Era obvi que el pacient era important. 
A mida que m'acostava n'hi havien cada vegada més d'homes llegint o parlant. Quant vaig arribar al centre del TAC, em vaig trobar amb una situació difícil entre familiars, tècnics i metges, discutint pacifica però tossudament. Volien tenir uns representants dintre de la sala. 
Això es anòmal, pel risc d’irradiació, i normes internes.
- "Hola,- vaig dir a l’arribar -, me parece que tenéis un problema". dirigint-me al cap de servei, Dr. C, aparentment menys acostumat.

-"Si, dicen que si no están dentro de la sala del TAC, no se le hace."-
-"Bueno, y qué. Son especiales, sus reglas son diferentes a las nuestras."-
-"¿Pues que sugieres?"-
-"Puente de plata."-
-"Pues te cuidas tú."-

Em vaig dirigir al pacient que estava en una cadira de rodes, com un ocellet.
-"Hola, que tal, ¿dispuesto...?"-
-"Bueno, es que no dejan que me acompañen."-
-"Todos no pueden acompañarte, ya sabes, los rayos. Aqui tienes a más de una hija preñada."-
-"No, entrarían solamente dos varones."-
-"Bueno, creo que podrá ser."-
-"Dr C. Quieren entrar un par, yo les dejaría."-
-"Bueno, que entren. Pero nosotros dos también."-
-¿Cómo...?"-
-"Nos ponemos tu y yo, protegidos por el biombo."-

Hi havia una àrea protegida de la radiació, amb la part superior, però transparent.
Va entrar la comitiva i nosaltres. Nosaltres ens vam col·locar darrera del biombo.
Per part d'ells, un guardaespatlles, un armari de 1.90 d'alt i d' ample. L'altre, petitó, un nyicris.
El meu col·lega va començar a dir improperis. 
-"Cállate, C. !,... no te has dado cuenta que el armario  da las hostias y el pequeñín es el que lee los labios."-

Acollonit.
-"¿Tú crees?"-
-"Seguro."-

Malauradament, com ja sospitava, tenia un tumor al pulmó amb líquid a la pleura. Poc a fer en aquest context.
Vaig sortir. Els vaig donar noticies breus i el vaig dir:
-"Vayan viniendo a la consulta 26. Sobretodo, no le digan nada al paciente."-
Normalment amb els pacients d’aquesta ètnia em sento còmode. 
La majoria d’ells parlen català. 
Alguna pacient m'ha arribat a fer proselitisme evangelista. 
Tenen una gran fe. Mantenen el dol de forma severa i la mort és un esdeveniment encara més terrible que per a nosaltres.
Alguna vegada a can Ruti m'han nomenat mediador, em coneixen i s'ho diuen entre ells.
Encara me’n recordo, un dia des del finestral del meu despatx de Can Ruti, la comitiva amb el taüt en braços, baixant per la carretera, el taüt de Camarón de la Isla, impactant.
Tinc un amic col·lega pneumòleg, gitano i poeta, que va està a la vetlla i em va dir: 
-"Hemos estado velando toda la noche, nos turnábamos recitando poesía."-

Comentaris