divendres, 3 de febrer de 2017

CASTLEMAN.

Dit així, Castleman podria ser el títol d'una pel·lícula de terror. No va d’això.

M'havien invitat a un del principals hospitals de Barcelona, a una discussió clinicopatològica. Per a mi, qualsevol invitació a discutir un cas i la seva litúrgia acompanyant, sense conèixer el diagnòstic, era un repte exquisit.
Em posava adrenalínic i taquicàrdic, al rebre el dossier clínic.
Em puc imaginar que les sensacions que em provocava podien ser semblants a les que sent un lladre davant d'una caixa forta per obrir. Per cert, a les pel·lícules amb l’ajuda d’una eina mèdica, un “fonendo”, que no sé de que deu servir.
Vaig rebre el text del cas a discutir, en divendres. Just, ho juro, aquell cap de setmana que el passava a la costa, amb amics, una d'elles era una  hematòloga del mateix hospital que em feia la invitació.
Vaig callar, no fos que em deixés anar alguna pista,  però no vaig deixar de pensar en el cas durant tot el cap de setmana.

Deuria tenir tres o quatre setmanes per preparar-lo. Això em produïa tempestat de moviments, consultant llibres, bibliografia...
No recordo massa detalls, han passat més de 30 anys.
Esquemàticament es tractava d’un home d'uns 55 anys a qui se li detectava una anèmia i una tumoració en el mediastí i una petita lesió al pulmó.
Per descomptat no podia ser un cas fàcil, ni freqüent.
De la descripció del cas, em cridava l’atenció com estava redactat.
En un punt determinat anomenava correlativament els resultats d’una sèrie de marcadors d’inflamació, que normalment no es descriuen, entre ells la ceruloplasmina.
Buscant pistes vaig llegir la revisió més extensa que aleshores  hi havia de la malaltia de Castleman, una subclasse de Limfoma Mediastínic, no necessàriament maligne, i quan descrivien les anomalies analítiques ho feien idènticament a com estaven escrites en el meu cas problema.

Vaig intuir-ho, el cas me l'havien donat quan ja estava tot a punt per enviar-lo a publicar  a una revista científica, i qui ho havia redactat, això és comú entre nosaltres, ho havia fet seguint idènticament el patró de l’article principal, que jo també havia llegit.

Aquesta mena de “desencriptaciò” va ser força casual, una mena de  serendipia. Ja tenia el diagnòstic!!!.

Dia de la discussió, al menys dos cents assistents, aula magna, i començo fent llista de les malalties que cursen amb massa mediastínica i al final m'inclino per la Malaltia de Castleman.
Jo mateix, amb “fair play” ho vaig reforçar, posant de relleu el format de la redacció.
Vaig dir, qui ha redactat aquest cas, m'ha donat la pista de forma encriptada.
Darrera meu tenia un internista, que sempre havia considerar molt amic, molt amic meu, de més edat, i que malauradament va morir prematurament. Vaig sentir que deia:
-"No l'ha encertada!"-

En un to satisfet, tot i sent amic va tenir aquesta satisfacció que ens dona l'enveja inclús als millors.
A continuació el patòleg surt al faristol, i projecta primer les diapos macroscòpiques, és a dir, de la  peca quirúrgica i seguidament les microscòpiques, en aquell moment ja vaig saber que l'havia encertat, era la imatge típica de un Castleman Hialinovascular.
L'anatomia patològica no és fàcil, sinó tot el contrari, difícil i d'una gran responsabilitat.
Però hi ha imatges que per procediment analògic, per un profà com jo, són fàcils d'identificar, de la mateixa manera que un pot dir això sembla un Bosco i és un Bosco, això sembla un Goya i és un Goya.
Per tant, ho havia endevinat.
Però no, no ho havia encertat del tot, el pacient tenia una altre cosa més, un petit adenocarcinoma de pulmó.
D’aquí l'alegria del meu amic de darrera, era un encert parcial, però que jo i la majoria dels assistents consideraven un encert.
Van haver-hi intervencions, i una d'elles del que havia redactat el cas.
Va confirmar que havia seguit el patró de redacció que jo havia mencionat.
Menys de vuit setmanes, per atzar, en un NEJM va sortir un cas similar, Castleman més adenocarcinoma de pulmó.
Aquesta coincidència es podria comprovar, ja que la meva discussió es va publicar a “Medicina Clínica (Barcelona)”.

D’aquest cas vaig aprendre sobre “desencriptació”, però això si, després de moltes hores d'estudi. I vaig adonar-me que fins i tot els bons amics podem no lliurar-nos de l'enveja. Vaig continuar apreciant-lo (..., no l'ha encertat!!)
Ah i enyoro les sessions anatomopatològiques.

Per a qui sigueu metges us recomano la discussió publicada fa dos dies, el 26 de gener, cas 3-2017 del NEJM, espectacular, que fa un tal Martin A. Samuels, amb cita- homenatge  al Reverend Thomas Bayes ( 1702-1761) http://www.nejm.org/doi/pdf/10.1056/NEJMcpc1610713

Una joia.
Publica un comentari a l'entrada