BLOQUEIG DE BRANCA ESQUERRE.
Les generacions de la Facultat de Medicina de la meva època (nomes el Clínic) identificaran el personatge central. Inevitable. Quan coincidim en trobades, sempre surten anècdotes del professors o dels companys. No obstant mantindré fins on pugui l’anonimat.
Era Catedràtic, fortament andalús, d'escola mèdica madrilenya, autèntic "patró" una característica d'aquella època, amb passos de visita espectaculars. La literatura, la pintura o inclús el cinema ho han immortalitzat.
Jo havia acabat tercer curs. Era probablement l'1 de juliol, la meitat de la carrera, i debutava com alumne intern en una de les plantes de medicina. El Clínic, aleshores hospital de beneficència, pràcticament tots els metges ja estaven de vacances. Tenia algun tutor benèvol per damunt meu, dedicació de mínim temps amb la canícula. Jo no ho sabia però va ser un dia important.
La primera historia clínica, el primer pacient, no de practiques, real.
70 anys, d'Albacete, havia vingut amb tren a "cristianar" el seu primer net. Al tren havia començat a ofegar-se i havia ingressat. El cor, a la radiografia, immens, ara en diem miocardiopatia dilatada, aleshores miocardosis.
Pas de visita, amb menys sèquit. El Catedràtic, bata blanca impecable, hipnotitzava al públic amb la mirada.
Explico la historia, i amb veu severa diu:
-"Electro."-
Li mostro l'electrocardiograma.
- “Bloqueo de rama derecha”-,
diu emfàticament, fent eco ell mateix
Se'm va escapar:
-"No profesor, bloqueo de rama izquierda"-.
Segons de silenci, bates blanques d'incondicionals immòbils.
-"Hijo mio, que curzo hace? "-
-"Acabo de terminar tercero."-
-"Que nota te hemo puezto?" -
-"Matricula, profesor".-
-"Menoz mal..."-
Era aficionat als braus, i com podeu veure" torero"
Vull fer justícia. Les classes eren amenes, bagatge humanístic, dels dos textos seus, el menys llegit, probablement era avançat nosològicament, amic d'alguns dels fundadors de Democràcia Cristiana, quan això era ser mes progre que al 2015 ser del PSOE. Em feia passar al despatx quant ja em va conèixer mes
perquè l'informes del moviment estudiantil. Tinc bon record.
Després va tornar a Madrid.
Al 1975 jo estava acomiadat, i malgrat això vaig presentar papers per a cap clínic de pneumologia al Vall d’Hebron, la primera convocatòria a Barcelona. El tribunal local em va col·locar el darrer amb una recomanació explicita de que no se'm podia donar.
Any 1976, tribunal a Madrid i em van donar la plaça. No ho he comprovat, (era facil fer-ho), però segurament ell estava al tribunal.
Era Catedràtic, fortament andalús, d'escola mèdica madrilenya, autèntic "patró" una característica d'aquella època, amb passos de visita espectaculars. La literatura, la pintura o inclús el cinema ho han immortalitzat.
Jo havia acabat tercer curs. Era probablement l'1 de juliol, la meitat de la carrera, i debutava com alumne intern en una de les plantes de medicina. El Clínic, aleshores hospital de beneficència, pràcticament tots els metges ja estaven de vacances. Tenia algun tutor benèvol per damunt meu, dedicació de mínim temps amb la canícula. Jo no ho sabia però va ser un dia important.
La primera historia clínica, el primer pacient, no de practiques, real.
70 anys, d'Albacete, havia vingut amb tren a "cristianar" el seu primer net. Al tren havia començat a ofegar-se i havia ingressat. El cor, a la radiografia, immens, ara en diem miocardiopatia dilatada, aleshores miocardosis.
Pas de visita, amb menys sèquit. El Catedràtic, bata blanca impecable, hipnotitzava al públic amb la mirada.
Explico la historia, i amb veu severa diu:
-"Electro."-
Li mostro l'electrocardiograma.
- “Bloqueo de rama derecha”-,
diu emfàticament, fent eco ell mateix
Se'm va escapar:
-"No profesor, bloqueo de rama izquierda"-.
Segons de silenci, bates blanques d'incondicionals immòbils.
-"Hijo mio, que curzo hace? "-
-"Acabo de terminar tercero."-
-"Que nota te hemo puezto?" -
-"Matricula, profesor".-
-"Menoz mal..."-
Era aficionat als braus, i com podeu veure" torero"
Vull fer justícia. Les classes eren amenes, bagatge humanístic, dels dos textos seus, el menys llegit, probablement era avançat nosològicament, amic d'alguns dels fundadors de Democràcia Cristiana, quan això era ser mes progre que al 2015 ser del PSOE. Em feia passar al despatx quant ja em va conèixer mes
perquè l'informes del moviment estudiantil. Tinc bon record.
Després va tornar a Madrid.
Al 1975 jo estava acomiadat, i malgrat això vaig presentar papers per a cap clínic de pneumologia al Vall d’Hebron, la primera convocatòria a Barcelona. El tribunal local em va col·locar el darrer amb una recomanació explicita de que no se'm podia donar.
Any 1976, tribunal a Madrid i em van donar la plaça. No ho he comprovat, (era facil fer-ho), però segurament ell estava al tribunal.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada