dilluns, 9 de novembre de 2015

DE TEVES A MEVES.

Des de molt jove, des de la infància, que soc molt hipocondríac, terriblement aprensiu.
Durant un temps vàrem tenir una petita casa, a un poblet de l'Alt Emporda. D'una banda segurament, el contacte amb la natura m' evocava els estius de la infància passada a casa els avis materns, teníem algun petit nucli d'amics amb qui compartíem coneixements o gustos similars, gaudíem de la gastronomia, tot i que aquesta em va fer abandona l’hàbit vegetarià.
Anàvem a buscar bolets, passejàvem pel bosc, reposàvem, no hi havia insomni.
Els diumenges al vespre tornàvem a casa de Barcelona. Aquesta era la part més dura, ja que teníem que fer en primer lloc una neteja a fons, i després transportar amunt i avall menjar, paquets, estris de cuina,...I a sobre amb l'amenaça de tenir que treballar l’endemà dilluns. 
Un dia tornant del cap de setmana, em vaig espolsar el cap, portava els cabell descabellats i vaig adonar-me que havia aterrat un petit insecte que amb molta velocitat fugia. Instintivament el vaig esclafar.
El dissabte següent vàrem tornar a Llampaies, el poble. 
Quant em vaig ficar al llit, de sobte vaig adonar-me de que creixia, quasi en notava el moviment (exageració) un bony semitou darrera l'orella esquerra i me'n començava a créixer un de similar a la regió lateral del coll. 
Dos ous de colom. No em trobava be, estava febrós, i extraordinàriament espantat. Us podeu pensar els diagnòstics que m'aterroritzaven.

No vaig dormir en tota la nit sentint com creixien les masses, també angoixadament intentava pensar que em passava.
De sobte vaig recordar la fugida de l'insecte. Em vaig palpar el cabell, i al vèrtex del crani m'hi tocava una crosta, potser 1 cm2. Vaig començar a tranquil·litzar-me. Ambdues coses estaven relacionades, no era un limfoma cavalcant.
Vaig repassar les malalties produïdes per paparres, l'insecte mes probable que m’havia picat, ja que havíem anat a buscar bolets i pels camins on hi pasturen les ovelles, les cabres o hi corren els gossos, en pots agafar.
La febre Botonosa dona taques vermelles disseminades, la malaltia de Lyme es rara a Catalunya i dona una única taca gran al principi, la Babesiosi no es dona aqui. 
Però jo estava tranquil, la relació era obvia. Una paparra m'havia xuclat la sang i l'havia espolsat, no m'ho inventava.
A l’endemà vaig anar a la casa d'estiueig d' un amic metge, a una distancia de tres kilometres, clínic i infectoleg extraordinari i va estar d'acord. Vam dir que era prudent començar tractament amb Doxicliclina per prevenir la febre Botonosa.
Sempre fins fa uns deu anys, comprava llibres de medicina, de qualsevol especialitat. Me'n podria comprar un apartament a Barcelona amb el que hi he gastat. Vaig repassar els volums de malalties infeccioses, tots el que hi havien en angles i castellà. En cap d'ells no hi vaig trobar res mes del que ja sabia. Vaig buscar un text d'anatomia patològica de malalties tropicals de les forces armades americanes, i tampoc.
De sobte em vaig enrecordar que tenia dos volums, em prou feines els havia obert, de malalties tropicals.
Eh! Voila ! allí estava perfectament descrit el que hem passava. No era una infecció per una Rickèttsia transmesa per la paparra, era una reacció local del meu sistema limfàtic al "verí" de la paparrra.
Els ganglis es feien molt grans, i... uf! si els biòpsies es troben cèl·lules idèntiques a les cèl·lules d'Stenberg. Les cèl·lules de Stenberg es consideren diagnostiques del limfoma de Hodgkin, però deixava clar que era una altre cosa. O sigui que segons com, hagués pogut ser diagnosticat de limfoma amb les conseqüències derivades d'aquest diagnòstic.
A l’endemà al mati, a les 8 en punt, vaig anar a veure un dermatòleg savi que,  en aquell moment, era Director mèdic del l'hospital on treballava. Va inspeccionar el meu cap, els ganglis i em va confirmar el meu diagnòstic i em va afegir: 
-"Ni se t'acudeixi biopsiar-te, podries ser diagnosticat erròniament de limfoma de Hodgkin."-

Ara quan veig pacients amb Hodgkins perifèrics, no viscerals sempre els pregunto per picades.
Uns vegada mes, el meu afany Borgià d'acumular llibres, en aquest cas de medicina, em va ser útil.
Ara no en compro. Internet...

Per molt empàtic que siguis, l’angoixa pròpia supera de bon tros a la que sens pels altres. 
Vaig entendre allò de teves a meves!

Publica un comentari a l'entrada