UNA HERNIA INCARCERADA.

Crec que va ser a l'estiu del 74, que em van acomiadar del Instituto Nacional de Prevision, (INP) del Hospital del Generalisimo  Franco, como anomenàvem al que avui és l’Hospital del Valle d’Hebron.
Amb aquesta dada és fàcil recordar que aleshores tenia trenta anys, però amb un recorregut que es podria considerar brillant. Era adjunt consolidat de Medicina, des de feia uns anys. 
El context, precisaria que altres contemporanis me’l recordessin be, era una situació de repressió a una gran part dels metges residents dels hospitals del INP, que es va ampliar a  un percentatge molt més  reduït  dels metges adjunts. En aquell moment es vivia una vaga estatal per una reivindicació laboral dels residents. Els adjunts ens solidaritzàvem. A Catalunya els hospitals que lideraven la lluita eren el Valle d’Hebron i Bellvitge, on la repressió va ser  més dura.
En el meu cas, l’acomiadament amb expedient obert era merescut, vull dir que no m’havia inhibit sinó tot el contrari, m’havia destacat força. Lamentablement como moltes repressions, eren capritxoses, i el col·lectiu d’adjunts més afectat del nostre hospital va ser el de la guàrdia dels divendres en ple.
Un dels motius era que estaven "contaminats” per mi, i a més a més perquè probablement el Director Mèdic de l’Hospital, que havia sigut  alumne nostre, gandul i ignorant, amb  aires i tal vegada també  dotació de pistoler, és  va prendre la  revenja. Després durant  la transició  va fundar un partit pseudofeixista, arribant a diputat al Nord d’Espanya. Em va doldre la discriminació de la repressió perquè em va fer sentir culpable.

Vaig tenir sort. A les tres setmanes em van “fitxar” com a cap  de Departament de Medicina del nou Hospital dels Camils, ara Hospital de Sant Pere de Ribes. 
Fou un acte "progressista” d’un jove gerent, al qui no coneixia i al que mai li agrairé suficient.
Vaig  tenir la llibertat de contractar a diversos  acomiadats, i sé que posteriorment s’ha reconegut que vàrem iniciar un salt qualitatiu en el nivell  assistencial dels hospitals comarcals.
Relacionat amb això, voldria  parlar-los-hi de que  alguns errors mèdics es produeixen per "menyspreu" al pacient.
La repressió va originar un allau de solidaritat amb els acomiadats, motiu pel qual, malgrat la distància, rebíem una gran quantitat de malats de “la Franco” per  ingressar, o bé considerats menys greus o menys interessants
Sabien que  amb això contribuïen a mantenir  econòmicament el nostre Hospital.
Un dels pacients venia amb un informe d’un col·lega a las portes de ser designat Catedràtic ds Medicina. El traslladaven en llitera, no podia caminar. L’informe posava dos diagnòstics: - Polineuropatia alcohòlica - , - Hernia inguinal encarcerada -
El diagnòstic no era ben exacte.
El pacient no podia caminar, tal vegada si que tenia polineuritis, molts alcohòlics aleshores en tenien, però tenia encara un motiu més potent: una fractura de fèmur. Només  veient el seu peu dret en abducció forçada, cap a la dreta el diagnòstic era obvi.
Ah, i la hernia dreta? Elemental, era el cap del fèmur desplaçat que sobresortia a l’engonal. Increïble!
Aquest error només pot produir-se  per menyspreu envers al pacient.
Ah, dos o tres meses després, amb Franco difunt, agonia que vivia cada matí per la radio per las corbes de Garraf, un magistrat, millor que el meu advocat defensor, em va readmetre. No vaig dubtar a tornar. En total nou meses, com si fos un embaràs.

Ah!... i vaig descobrí Sitges.