JAMBOREE.
Qui no coneix el Jamboree?
El Jamboree actual es una rèplica del dels anys seixanta, prou bona, a la Plaça Real, no exactament a la mateixa cantonada, però importa poc, té una atmosfera que pels nostàlgics, és molt semblant. Per als que ens hem fet grans, té un avantatge: una sessió a les 20h .
El Vanguard Village a la 7ena Avinguda de Nova York no és superior. Hi vaig començar a anar amb un dels meus mestres, Joan Vivancos, un clínic dels d'abans, i que malgrat ser un "looser", un "outsider", ha tingut una escola fidel, fins al punt que encara fa pocs dies vàrem celebrar com cada any, sempre amb sopar i sempre amb jazz en directe, un alegre “in memoriam” d’amics i deixebles. Borrull, Simó, entre d'altres, el 30 aniversari de la seva mort, massa prematura.
Mai, mai parlaments, sobrarien. Simplement el portem a la memòria o millor dit, al cor.
Jo algunes vegades dic que vaig estudiar al Jamboree. És exagerat.
Però encara me'n recordo que quant a la llibreria Freixenet vaig descobrir la col·lecció de texts, enciclopèdia de Medicina de 8 toms, tapes dures i vermelles, paper agradable, en recordo l'olor, que feien joc amb el roig de les llums del local, dirigida per un tal Péquignot (no en sé res d'ell, fou un "looser" tambe?).
Els vuit el vaig llegir al Jamboree. Em col·locava a l'esquerre, arramblat a la paret, a primera fila (on hi havia menys foscor) i estudiava. Arribava mitja hora abans que comences, però no interrompia la lectura, m’acoblava la ment a la musica, inclosos els “solos” de bateria.
La primera vegada que vaig anar-hi actuava en Lou Bennet. Em va fascinar. Tocava l’harmònium, tenia una mirada demoníaca que es transportava cap a no sé on, hereter del Gospel i potser del Vudú. Es pot trobar a You Tube. Amb ell tocava un guitarra francès, estill Django, manouche, nom de qui no recordo. Vaig quedar enganxat.
Després hagueren moltes nits com també concerts, polivinils, etz. Ara de tant en tant vaig al Jamboree, entre nostàlgic i amb pressa.
Si vull relacionar Jazz amb medicina, buff, ho podria fer-ho. Vivancos i altres col·legues, al Jamboree hi discutíem casos difícils i també observàvem les conseqüències en els “maudits”, per l’alcohol i per la droga, musics excepcionals.
El que mes m'ha impressionat, Thelonius Monk, junt amb els Messengers, al Palau, caminant i tocant com un autòmat pocs dies després d'haver rebut electroshocks a Camarillo.
Els dos primers saxos que en directe em van fascinar, varen patir un ictus: Pony Poindexter i Frederic Roda.
Ara es comença a dir que els musics de vent tenen mes risc d’hemorràgia cerebral!
El Jamboree actual es una rèplica del dels anys seixanta, prou bona, a la Plaça Real, no exactament a la mateixa cantonada, però importa poc, té una atmosfera que pels nostàlgics, és molt semblant. Per als que ens hem fet grans, té un avantatge: una sessió a les 20h .
El Vanguard Village a la 7ena Avinguda de Nova York no és superior. Hi vaig començar a anar amb un dels meus mestres, Joan Vivancos, un clínic dels d'abans, i que malgrat ser un "looser", un "outsider", ha tingut una escola fidel, fins al punt que encara fa pocs dies vàrem celebrar com cada any, sempre amb sopar i sempre amb jazz en directe, un alegre “in memoriam” d’amics i deixebles. Borrull, Simó, entre d'altres, el 30 aniversari de la seva mort, massa prematura.
Mai, mai parlaments, sobrarien. Simplement el portem a la memòria o millor dit, al cor.
Però encara me'n recordo que quant a la llibreria Freixenet vaig descobrir la col·lecció de texts, enciclopèdia de Medicina de 8 toms, tapes dures i vermelles, paper agradable, en recordo l'olor, que feien joc amb el roig de les llums del local, dirigida per un tal Péquignot (no en sé res d'ell, fou un "looser" tambe?).
Els vuit el vaig llegir al Jamboree. Em col·locava a l'esquerre, arramblat a la paret, a primera fila (on hi havia menys foscor) i estudiava. Arribava mitja hora abans que comences, però no interrompia la lectura, m’acoblava la ment a la musica, inclosos els “solos” de bateria.
La primera vegada que vaig anar-hi actuava en Lou Bennet. Em va fascinar. Tocava l’harmònium, tenia una mirada demoníaca que es transportava cap a no sé on, hereter del Gospel i potser del Vudú. Es pot trobar a You Tube. Amb ell tocava un guitarra francès, estill Django, manouche, nom de qui no recordo. Vaig quedar enganxat.
Després hagueren moltes nits com també concerts, polivinils, etz. Ara de tant en tant vaig al Jamboree, entre nostàlgic i amb pressa.
Si vull relacionar Jazz amb medicina, buff, ho podria fer-ho. Vivancos i altres col·legues, al Jamboree hi discutíem casos difícils i també observàvem les conseqüències en els “maudits”, per l’alcohol i per la droga, musics excepcionals.
El que mes m'ha impressionat, Thelonius Monk, junt amb els Messengers, al Palau, caminant i tocant com un autòmat pocs dies després d'haver rebut electroshocks a Camarillo.
Els dos primers saxos que en directe em van fascinar, varen patir un ictus: Pony Poindexter i Frederic Roda.
Ara es comença a dir que els musics de vent tenen mes risc d’hemorràgia cerebral!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada