dijous, 17 de desembre de 2015

PSIQUIATRIA.

No sé si ja ho he dit alguna vegada, però jo no volia ser metge. El meu pare i el meu avi patern ho varen ser.
El meu pare sempre deia que al menys a Igualada, mai es passava de tres generacions de metges. Descartat el meu germà, (ni en somnis, deia en Pius), el candidat era jo. 
El meu pare tenia una diferencia d'edat d'uns 57 anys amb mi. Va esperar a morir-se, pocs mesos després que jo obtingues el títol de Medicina. Però jo, secretament, no ho volia ser de metge. 
A l'acabar el batxillerat i el Preu, era molt jove, un adolescent.
Volia ser escriptor? No tant. Filosofia, potser si. Però els desitjos del meu pare malalt eren una coacció involuntària. Vaig matricular-me, el darrer dia de termini.
Vaig pensar que faria psiquiatria. Al meu cap bullia una novel·la 
sobre les 24 h. darreres d'un condemnat a mort. Un al·legat contra la pena de mort, (fruit de l´epigenètica?), donat que el meu pare havia sigut indultat al 1940 d'una condemna de mort. No crec que l’epigenètica arribés a tant.

El primer curs fou indigest. El professor d'histologia dedicava la primera classe a predicar que el tabac no era causa de càncer, - que contradictori!-, ja que els nazis van ser els primers en afirmar-ho,  i ell era pura escola alemanya amb tot... 
L’anatomia, professor amb camisa blau-fosc, falangista, que fins i tot dibuixant, saludava amb el braç ben alt. I el de fisiologia, "missioner de l'Opus”.

A segon, psiquiatria. Ara era la meva.
Recordo la primera classe, aparició estel·lar de Ramon Sarró. Extraordinàriament brillant, culte, oratòria fàcil. La llegenda urbana deia que a Viena, on va ampliar estudis quan Viena era la capital intel·lectual d'Europa, havia festejat amb una filla de Freud. Indubtablement havia begut a les fonts originals de Freud, però la tesi l'havia feta sobre l’esquizofrènia, del que crec que fou un gran teòric. Al seu prestigi potser el van perjudicar que havia substituït a la càtedra a un professor “purgat”, crec que emigrat així com molt respectat, el professor Mira. També el seu " hipisme", després ho explicaré, també el moviment d'antipsiquiatria i l’animadversió d’alguns psiquiatres clarament més antifranquistes que no pas ell, que era un expert entre les aigües.

Doncs, primer dia de classe espectacular, enraonava a l'estil Dalí, o el reves, perquè segur que es coneixien, i al final de la classe traca final. 
-"Quins de vostès volen ser voluntaris per prendre LSD? Només qui hagi pres LSD, podrà entendre la bogeria."-
-"No pateixin, estaran tothora vigilats pels meus ajudant."-

The Doors. Les portes de la percepció. Això no era Viena, Freud no coneixia el lisèrgic, això era Huxley. El mon feliç?
No em vaig presentar, clar. Aquell dia vaig decidir no fer psiquiatria. Varen influir mes coses, els ajudants, no tant brillants, un text impregnat de Gestalt. No me'n penedeixo.

Molts anys després vaig tenir ocasió de tenir-lo com a pacient. Tenia un basament pleural metàstasis. L'anava a veure a casa ja que vivia a una torre prop de Teknon. No m'era un sacrifici i a més a més, tenia 93 anys. Tenia amistat amb una filla seva, també psiquiatra tardana, amb qui jo havia compartit ideologies a la Facultat.
Jo sabia que Sarró era un expert amb esquizofrènia. Des del meu punt de vista havia intentat aplicar els mètodes descriptius i nosològics de la patologia del cos a la de l'anima. Havia classificat  20 "deliremes" o "mitogemes"

Poc temps abans de morir en va dir:
-" Morera, em moriré amb el misteri, amb l'enigma de que tots els esquizofrènics creuen amb Déu."-

Publica un comentari a l'entrada