STRESS POSTRAUMÀTICA.
Era interna meva, sempre somrient, alegre, accent català oriental, simpàtica, entusiasta, culta. Ja portava uns 5 mesos en el meu equip de planta. Prima, uns ulls molt oberts, cabell a la garçon, ros, probablement tenyit. Deuria ser el 77 o el 78.
Algun dia havíem anat al cinema (Johnny Guitar, potser?) i a dinar. He dit que sempre aparentava ser alegre, però ja quant la coneixies més, li entraven moments de tristesa.
Un dia estaven dinant a un restaurant. Quina llàstima, desaparegut fa temps, mestressa amb un mix de vedette del Molino i de pagesa rica, el Canari de la Garriga, a quatre passes de l'antic Ritz. Les parets estaven plenes de dibuixos del Casas, Rusinyol. Llimona. Ah, i cuina catalana.
Es va posar trista. Em va confessar que havia sigut amiga de Salvador Puig Antich. Em va ensenyar una carta que sempre portava damunt, on li deia, "la meva daina". Quina comparació tant ben feta, si, semblava fràgil com una daina.
Pels voltants de nadal, em va dir si volia passar un cap de setmana llarg amb ella i un germà, i un o dos amics del germà, en una mena de refugi de muntanya, a l’àrea dels Pirineus.
Els seus pares tenien un hostal a un poblet aprop. No hi havia cap compromís sentimental entre cap de nosaltres, érem mès joves, l’època respirava llibertat.
A les nits dormíem en dues estances i en lliteres. Jo amb prou feines coneixia els Pirineus, no havia tingut temps, absorbit per tot el meu passat a Igualada, Odena i Barcelona. Els esmorzars, Déu meu la millor mantega, a l'hostal dels pares, embotits, formatge. Passejàvem els dos sols o el grup per la muntanya.
Ella cantava sovint, la cançó Bella Ciao.
La darrera nit, em va dir si volia dormir amb ella. Li vaig dir que si.
Em va dir, m'agrada tenir companyia.
El germà i els amics ens van deixar sols a l'estança. Vàrem compartir una llitera estreta i petita. No era massa tard, es feia fosc aviat, teníem els porticons de la finestra oberts, li agradava dormir amb claror ( devia fer lluna) .
Em va dir, no podràs dormir molt be amb mi. Amb tota naturalitat, em va confessar, fa uns anys em van detenir per la meva relació amb el grup del Salvador. Obvio detalls. Em varen torturar tres dies i tres nits. Em van violar amb fusells. Em van deixar per morta, al bosc. Vaig tenir sort, els camarades vigilaven la caserna on sospitaven que se m'havien endut.
Em varen rescatar,
Aquella nit, mes que dormir la vaig vetllar. Contínuament es despertava i xisclava i es movia. Entenc que totes les nits eren així.
Els metges, millor dit, els psiquiatres, en tenen un nom per això, quasi correctament polític "stress postraumàtic".
Em va fer més confessions, que encara ara, tants anys després, no m’atreviria a divulgar.
El seu dolor em va fer estimar-la, com una germana o una filla. Ens van retornar a Barcelona. Ens vam acomiadar a l’estació de Metro d'Urquinaona. Ens vam besar.
Va tenir parella, crec que no fills, va exercir com a metge, en la seva especialitat, ens vàrem trobar casualment alguna vegada.
Estava convençuda que portava mala sort els seus amics, el
Salvador..
Ha mort jove. Que sàpiga, la primera amiga meva que ha mort
Bella ciao.
Ja! Total, stress postraumàtic
Algun dia havíem anat al cinema (Johnny Guitar, potser?) i a dinar. He dit que sempre aparentava ser alegre, però ja quant la coneixies més, li entraven moments de tristesa.
Un dia estaven dinant a un restaurant. Quina llàstima, desaparegut fa temps, mestressa amb un mix de vedette del Molino i de pagesa rica, el Canari de la Garriga, a quatre passes de l'antic Ritz. Les parets estaven plenes de dibuixos del Casas, Rusinyol. Llimona. Ah, i cuina catalana.
Pels voltants de nadal, em va dir si volia passar un cap de setmana llarg amb ella i un germà, i un o dos amics del germà, en una mena de refugi de muntanya, a l’àrea dels Pirineus.
Els seus pares tenien un hostal a un poblet aprop. No hi havia cap compromís sentimental entre cap de nosaltres, érem mès joves, l’època respirava llibertat.
A les nits dormíem en dues estances i en lliteres. Jo amb prou feines coneixia els Pirineus, no havia tingut temps, absorbit per tot el meu passat a Igualada, Odena i Barcelona. Els esmorzars, Déu meu la millor mantega, a l'hostal dels pares, embotits, formatge. Passejàvem els dos sols o el grup per la muntanya.
Ella cantava sovint, la cançó Bella Ciao.
La darrera nit, em va dir si volia dormir amb ella. Li vaig dir que si.
Em va dir, m'agrada tenir companyia.
El germà i els amics ens van deixar sols a l'estança. Vàrem compartir una llitera estreta i petita. No era massa tard, es feia fosc aviat, teníem els porticons de la finestra oberts, li agradava dormir amb claror ( devia fer lluna) .
Em va dir, no podràs dormir molt be amb mi. Amb tota naturalitat, em va confessar, fa uns anys em van detenir per la meva relació amb el grup del Salvador. Obvio detalls. Em varen torturar tres dies i tres nits. Em van violar amb fusells. Em van deixar per morta, al bosc. Vaig tenir sort, els camarades vigilaven la caserna on sospitaven que se m'havien endut.
Em varen rescatar,
Aquella nit, mes que dormir la vaig vetllar. Contínuament es despertava i xisclava i es movia. Entenc que totes les nits eren així.
Els metges, millor dit, els psiquiatres, en tenen un nom per això, quasi correctament polític "stress postraumàtic".
Em va fer més confessions, que encara ara, tants anys després, no m’atreviria a divulgar.
El seu dolor em va fer estimar-la, com una germana o una filla. Ens van retornar a Barcelona. Ens vam acomiadar a l’estació de Metro d'Urquinaona. Ens vam besar.
Va tenir parella, crec que no fills, va exercir com a metge, en la seva especialitat, ens vàrem trobar casualment alguna vegada.
Estava convençuda que portava mala sort els seus amics, el
Salvador..
Ha mort jove. Que sàpiga, la primera amiga meva que ha mort
Bella ciao.
Ja! Total, stress postraumàtic
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada