PENSION MORERA.
Si algú de vostès un dia està malalt, amb un problema relativament important, si pogués triar, a igualtat de coneixements, triï un metge obsessiu però no un obsessiu compulsiu.
L'obsessiu es aquell que mai es deixa el gas obert. El que quant es fica el llit es pregunta: "no m’hauré deixat el gas obert?"
Transportat a la practica mèdica, es aquell que quant surt de l’habitació, pensa,..."no se m’haurà escapat de preguntar-li si hi veu doble?,... o si el color de l'orina es normal?"
Jo sóc força obsessiu i no me'n penedeixo. Jo sempre dic que els pacients son com material explosiu, que qualsevol oblit pot provocar un desastre.
Jo feia guàrdia un diumenge, amb un dels meus companys, dels que mes he après. Dos anys més gran però pràcticament de la mateixa generació. Era, és, molt bo, molt brillant, i més intel·ligent, això se sap, ho notes, però també és veritat que cada un de nosaltres aprenia de l'altra.
Ell era encara més obsessiu. Estiu. Vàrem veure una noia amb mal de cap i febre. Deuríem fer analítiques i radiografia de tòrax i vàrem arribar a la conclusió que era un procés infecciós, però no important. Crec que em va consultar a mi, segurament perquè el meu company encara era més obsessiu que jo.
A l'hora de sopar, - aleshores el menjador estava a la planta 11 del Valle Hebron -, va tornar insistir. Tenia l'angúnia que no se'ns hagués escapat o una meningitis o una encefalitis. Em va contagiar els temors.
No ho havíem fet mai. Decidirem anar-la a veure a l’endemà al domicili. Això era absolutament inusual.
Vàrem agafar les dades, vivia a les Rambles.
A l’endemà a la tarda, cap a les 6, sortint de l'hospital ens vam adreçar a casa seva. Era una escala humil, sense ascensor, potser un tercer o quart pis. Al final o al començament de les Rambles, segons es miri, molt a tocar del antic restaurant Amaya.
Vàrem trucar. No van tardar a obrir-nos.
El pare, molt educat, català, ens va reconèixer immediatament.
Probablement el cor li va fer un salt.
-"No, no es preocupi, son visites rutinàries que estem obligats a fer, com una mena de control de qualitat."-
Segurament el terme control de qualitat no és el que vam emprar.
-"Com s'ha trobat la Teresa?"
La Teresa, d'uns 16 anys, fresca com una rosa, molt bé, molt bé, va dir ràpidament:
-"La febre se m'ha n'ha anat. De fet volia sortir amb el meu promès, clar si ho creuen."-
-"Oh, si, si. El control està acabat."-
Vaig notar el sospir de satisfacció de meu company.
Baixant les escales, ens vam riure de nosaltres mateixos.
-"Cap on vas G...? "-
-"Ah, jo vaig cap a dalt."-
-"Ah, jo trencaré cap a la dreta."-
Aleshores em vaig donar compte, que al portal de l’edifici hi havia una placa, d'aquelles d'abans, no crec que fes mes de 12 per 3 cm. Era del principal. Ho posava ben clar: Pensión Morera.
L'obsessiu es aquell que mai es deixa el gas obert. El que quant es fica el llit es pregunta: "no m’hauré deixat el gas obert?"
Transportat a la practica mèdica, es aquell que quant surt de l’habitació, pensa,..."no se m’haurà escapat de preguntar-li si hi veu doble?,... o si el color de l'orina es normal?"
Jo feia guàrdia un diumenge, amb un dels meus companys, dels que mes he après. Dos anys més gran però pràcticament de la mateixa generació. Era, és, molt bo, molt brillant, i més intel·ligent, això se sap, ho notes, però també és veritat que cada un de nosaltres aprenia de l'altra.
Ell era encara més obsessiu. Estiu. Vàrem veure una noia amb mal de cap i febre. Deuríem fer analítiques i radiografia de tòrax i vàrem arribar a la conclusió que era un procés infecciós, però no important. Crec que em va consultar a mi, segurament perquè el meu company encara era més obsessiu que jo.
A l'hora de sopar, - aleshores el menjador estava a la planta 11 del Valle Hebron -, va tornar insistir. Tenia l'angúnia que no se'ns hagués escapat o una meningitis o una encefalitis. Em va contagiar els temors.
No ho havíem fet mai. Decidirem anar-la a veure a l’endemà al domicili. Això era absolutament inusual.
Vàrem agafar les dades, vivia a les Rambles.
A l’endemà a la tarda, cap a les 6, sortint de l'hospital ens vam adreçar a casa seva. Era una escala humil, sense ascensor, potser un tercer o quart pis. Al final o al començament de les Rambles, segons es miri, molt a tocar del antic restaurant Amaya.
Vàrem trucar. No van tardar a obrir-nos.
El pare, molt educat, català, ens va reconèixer immediatament.
Probablement el cor li va fer un salt.
-"No, no es preocupi, son visites rutinàries que estem obligats a fer, com una mena de control de qualitat."-
Segurament el terme control de qualitat no és el que vam emprar.
-"Com s'ha trobat la Teresa?"
La Teresa, d'uns 16 anys, fresca com una rosa, molt bé, molt bé, va dir ràpidament:
-"La febre se m'ha n'ha anat. De fet volia sortir amb el meu promès, clar si ho creuen."-
-"Oh, si, si. El control està acabat."-
Vaig notar el sospir de satisfacció de meu company.
Baixant les escales, ens vam riure de nosaltres mateixos.
-"Cap on vas G...? "-
-"Ah, jo vaig cap a dalt."-
-"Ah, jo trencaré cap a la dreta."-
Aleshores em vaig donar compte, que al portal de l’edifici hi havia una placa, d'aquelles d'abans, no crec que fes mes de 12 per 3 cm. Era del principal. Ho posava ben clar: Pensión Morera.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada