TANTAL.
Ni fou el primer ni l’últim. I no és el pitjor, passa.
Com el ciclista, que a punt d'entrar a la meta, cau i l'avença el grup escamot. O quant has fet una observació, un descobriment i algú, o per més medis o per més oportunitat, se t'avença i se'n duu l'honor. Això, amb ciència, en medicina, passa.
Al meu mentor en humanitats, Antoni Pous, malaguanyat per una mort prematura, m'esgarrifo al pensa-ho, quant no hi havien ni ordinadors ni fotocopies li van desaparèixer 600 pagines sobre Raimon Llull.
Tothom coneix casos de major o menor envergadura.
L’anècdota és sobre un col·lega meu, neuròleg, pel que diré identificable, però que no nomenaré, jubilat ara, un savi, un erudit, complet, tant teòric com pràctic, tenia l’encàrrec de la posta al dia del volum de Neurologia de la col·lecció enciclopèdica “Les Mèdiques” dirigida pel Pr. Pedro Pons. Finals del seixanta.
Era, és, encara que fa temps que no el veig, d’aspecte de savi despistat, estudiós. Jo el provocava.
-"...Però, tu no deus saber totes les entitats, la neurologia es massa amplia... "-
- "Com que no Morera, jo em se totes les entitats, totes.!"-
Jo sé que cada nit, durant al menys dos o tres anys, va estar treballant en l’actualització del volum, que per altra banda, en aquella època, es podia considerar com un premi, un honor aquella immensa tasca. Hi havia gent que creuava l’Atlàntic des de països llatins, es feia una foto amb el Pr. Pedro Pons, se'n tornava al seu origen, ampliava i emmarcava la foto, i vivia d’això. Ara, serien selfies.
L’edició d'un volum d'aquelles característiques, amb obtenció de material il·lustratiu, dibuixos d'esquemes, imatges d'anatomia patològica, eren al menys 4 o 5 anys en total.
Mentrestant Hounsfield, entre d'altres, van desenvolupar la Tomografia Computada (TAC)( Nobel 1972). On primer es va aplicar aquesta nova tècnica d’imatge va ser al cervell, que d'altre banda, abans nomes podíem aprofundir amb l’exploració clínica, que era molt acurada.
Tots els gran neuròlegs eren grans semiòlegs, "exploradors", observadors.
Buf!, al moment de corregir les galerades, el llibre ja havia quedat desfasat amb l’aparició del TAC , mai es va editar, fou un fill nounat.
M'ho va explicar, sense dolor, el coneixement acumulat era immens, i a més a més se'l quedava per ell sol.
No obstant aquesta ironia, de no arribar a la meta, em recorda les grans epopeies de molts homes, alguns inclús "delinqüents" com els personatges de Rififi de Jules Dassin, o bé dels "loosers" del cine americà, com el tresor de Sierra Madre del Houston, o de bogeria com l'Aguirre de Herzog.
No va tenir honors, si saviesa. No va semblar massa afectat. Però jo ja mai més, em vaig atrevir a preguntar-li:
- ...però, tu et coneixes totes les entitats, totes les malalties? "-
Ah, me n'havia oblidat de mencionar-ho, amb ell tenia dues coses en comú: com jo, no tenia carnet de conduir i els seus orígens, de pagès d’Òdena, d'una masia a 100 passes de la Font de Masarnau, i la dels meus avis a unes 1000 passes.
Ens costava encara una mica més d'esforç l'aigua que bevíem nosaltres.
Com el ciclista, que a punt d'entrar a la meta, cau i l'avença el grup escamot. O quant has fet una observació, un descobriment i algú, o per més medis o per més oportunitat, se t'avença i se'n duu l'honor. Això, amb ciència, en medicina, passa.
Al meu mentor en humanitats, Antoni Pous, malaguanyat per una mort prematura, m'esgarrifo al pensa-ho, quant no hi havien ni ordinadors ni fotocopies li van desaparèixer 600 pagines sobre Raimon Llull.
Tothom coneix casos de major o menor envergadura.
Era, és, encara que fa temps que no el veig, d’aspecte de savi despistat, estudiós. Jo el provocava.
-"...Però, tu no deus saber totes les entitats, la neurologia es massa amplia... "-
- "Com que no Morera, jo em se totes les entitats, totes.!"-
Jo sé que cada nit, durant al menys dos o tres anys, va estar treballant en l’actualització del volum, que per altra banda, en aquella època, es podia considerar com un premi, un honor aquella immensa tasca. Hi havia gent que creuava l’Atlàntic des de països llatins, es feia una foto amb el Pr. Pedro Pons, se'n tornava al seu origen, ampliava i emmarcava la foto, i vivia d’això. Ara, serien selfies.
L’edició d'un volum d'aquelles característiques, amb obtenció de material il·lustratiu, dibuixos d'esquemes, imatges d'anatomia patològica, eren al menys 4 o 5 anys en total.
Mentrestant Hounsfield, entre d'altres, van desenvolupar la Tomografia Computada (TAC)( Nobel 1972). On primer es va aplicar aquesta nova tècnica d’imatge va ser al cervell, que d'altre banda, abans nomes podíem aprofundir amb l’exploració clínica, que era molt acurada.
Tots els gran neuròlegs eren grans semiòlegs, "exploradors", observadors.
Buf!, al moment de corregir les galerades, el llibre ja havia quedat desfasat amb l’aparició del TAC , mai es va editar, fou un fill nounat.
M'ho va explicar, sense dolor, el coneixement acumulat era immens, i a més a més se'l quedava per ell sol.
No obstant aquesta ironia, de no arribar a la meta, em recorda les grans epopeies de molts homes, alguns inclús "delinqüents" com els personatges de Rififi de Jules Dassin, o bé dels "loosers" del cine americà, com el tresor de Sierra Madre del Houston, o de bogeria com l'Aguirre de Herzog.
No va tenir honors, si saviesa. No va semblar massa afectat. Però jo ja mai més, em vaig atrevir a preguntar-li:
- ...però, tu et coneixes totes les entitats, totes les malalties? "-
Ah, me n'havia oblidat de mencionar-ho, amb ell tenia dues coses en comú: com jo, no tenia carnet de conduir i els seus orígens, de pagès d’Òdena, d'una masia a 100 passes de la Font de Masarnau, i la dels meus avis a unes 1000 passes.
Ens costava encara una mica més d'esforç l'aigua que bevíem nosaltres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada