dijous, 24 de desembre de 2015

RECORDS DE LA INFÀNCIA.

Com ho diríem? Roda el món i torna al Born. O bé, la història es repeteix. O bé, res de nou sota la capa del sol?
El meu pare, durant els primers anys de la Seguridad Social o el Instituto Nacional de Previsión, fundat a començaments dels anys cinquanta, va ser etiquetat d' antieconòmic. 

Jo deuria tenir 7 o 8 anys i això era un fet terrible per grup familiar. Representava que el meu pare tenia un primer avis de ser expulsat.(els sona això?, ara no utilitzen exactament aquest terme, inclús et poden dir que treballes massa, aquest traumatòleg opera massa, per exemple). El meu pare va organitzar la defensa, i aquí hi vaig participar jo, no era especialment intel·ligent, però era precoç.  Durant potser sis mesos, jo duia la comptabilitat de tot el que receptava. Vaig arribar a tenir una gran habilitat en els números, i vaig a memoritzar els preus dels medicaments que constaven en un vademècum.
Per descomptat, l’etiqueta d’antieconòmic perllongava la "purga" o la represàlia de la post guerra.
Jo, amb la meva tenacitat, i defensa tancada de la innocència del meu pare, vaig crear un “corpus” que el treia de la categoria de "antieconomic". Amb tota la meva precocitat no sabia quin era el misteriós significat d'aquesta paraula.
Tot això va anar acompanyat de diversos viatges al Col·legi de Metges, amb tren o en taxi ( els Balilla, mussolinians).
A mi em colaven al despatx de l'advocat en cap del Col·legi de Metges, no el mencionaré, amb un bigoti al temps, elegant, aire honest. Les bones paraules sempre existien, igualment que les salutacions afectuoses, jo encara creient, deuria resar perquè es fes justícia. Segurament més d'una vegada, l’advocat  em deuria fer alguna carícia al cap, de rutina.
Finalment el meu pare va ser declarat innocent i se li va arxivar l'expedient. La meva mare, de pagès pagès, per a bò i per a dolent, molt més jove que el meu pare, parlava amb veneració de l'advocat, M. F.

Anys després, a la Biblioteca del meu pare, damunt d'una enciclopèdia magnifica,  immensa, dotze toms de ciències naturals, vaig trobar, potser relligats amb una cinta vermella, uns folis, mecanografiats, amb paper de barba. Era la petició de pena de mort pel meu pare, en un consell de guerra sumaríssim, el 1939, just acabada la guerra, per no haver delatat un pacient fugitiu, ingressat a l’hospital d’Igualada.
El fiscal era el coronel M.F.. Indult a última hora.
A la Facultat vaig saber que l'advocat M.F. havia sigut un delator activíssim a Via Laietana, 200 m més amunt de l’edifici del Col·legi de metges d’aleshores.
Va arribar a saber el meu pare que l'advocat defensor havia sigut el seu fiscal?
L'uniforme militar i la por, li deurien esborrar la fesomia d'aquell aprenent de botxí.
Molts anys més tard vaig veure l'esquela a la Vanguardia. Il·lustre... 
La historieta és antiga però amb menys força s’està repetint.

Més recentment, un director mèdic de l’hospital on treballava, em va cridar al seu despatx.
-"Hola Josep, al teu servei es recepta massa alfa-1-antitripsina. Cada tractament representen 2000 € mensuals."-
-"Si, però tots ells estan indicats."-
-"Si, però el meu gerent m'ha dit que això s'havia de retallar."-
-"No sé com."-
-"No estarà ben vist que no compleixis les ordres."-
-"Es tot?"-
-"Si."-

Complir ordres. Alguns hi tenen més ganes que altres. El meu director era una bona persona, el gerent...
La medicina hauria d'estar condicionada el menys possible per l'economia i les obediències cegues, algunes poques  vegades s'han arribat a jutjar.

Publica un comentari a l'entrada