dijous, 21 de gener de 2016

AIGUA DE ROCA.

Aquesta historia, ja no es podrà repetir. Ni a l'Africa, crec. I estic parlant del 1965 probablement.
Jo era adjunt de medicina, a la planta d'homes de la Càtedra de Patologia General a l'Hospital Clínic.
Va ingressar un home d'uns 55 anys.
Aparentment el diagnòstic era senzill de fer. A aquella època, potser un 50% dels pacients ingressats al Clínic, podien tenir el mateix aspecte. 
Ara mateix, escriure-ho em fa mal, no m'esborrona, no m'emociona, em fa mal. Eren pacients amb una cara demacrada, amb el llençol quasi tapant-els-hi el coll, per a dissimular el que no es podia amagar, un ventre summament inflat, els metges en diem ascites, retenció d'aigua a l’abdomen per una cirrosi hepàtica. Aleshores quasi sempre per hàbit alcohòlic. M'atreveixo a escriure-ho com a testimoni que la medicina ha avençat.
Per tant, no vaig dubtar-ho. Era un pacient més amb ascites per cirrosi. Vaig fer una paracentesi, una extracció de líquid, i el vàrem portar a analitzar.

A la càtedra, al laboratori d’anàlisi, s'havia jubilat el cap de servei. N'hi havia un de nou, encara no era metge, era farmacèutic, carrera que també cobria el laboratori d’anàlisi. No hi havia hagut temps per a ser presentats.
Va entrar a la sala, va preguntar pel qui li havia dut el líquid del llit numero 5, era una sala de vint llits, tot era 
empremta de beneficència, al Clínic.
-"Hola, soc el Dr. S..., el nou responsable del laboratori. Ets tu que m'has enviat la mostra d'aquest pacient?"-
-"Si, em dic Morera, molt de gust de conèixer-te."-

No estava per presentacions el meu col·lega.
-"Que sàpigues que no m'agraden les bromes, i encara menys si es fan amb mala intenció."-
-"Perdona, però no t'entenc, no t'he gastat cap broma."-
-"Ja he rebut insinuacions sobre la meva capacitat per conduir el laboratori."-
-"Perdona, però jo ni tan sols et coneixia."-
-"Doncs, be, no he caigut a la trampa. Molt estúpid enviar-me aigua de l'aixeta fent-la passar per líquid ascític. No hi ha ni proteïnes, ni electròlits. M'heu pres per ximple?"-

Se'n va anar enfurismat. Jo em vaig quedar gelat. Vaig pensar en alguna equivocació. Els resultats de l’anàlisi no eren fonamentals.
El cas va començar a ser especial. El que era fàcil, es convertia en difícil.
Als anys 60, ara seria discutible, l’ascites la buidàvem, la tècnica era senzilla, no dolorosa, el líquid sortia per la pròpia pressió, el pacient se sentia alleujat. 
Vàrem punxar, sortien uns 10 cm3 i s'aturava. Tornàvem a punxar, i es repetia la historia. Es va a tornar a discutir el cas en sessió clínica. No hi havia ecografia, no hi havia TAC, la radiografia d'abdomen no desfeia el misteri.
Finalment vam concloure que tenia una peritonitis tuberculosa, peritonitis plàstica, que s'encapsulava, amb o sense cirrosi. Es va decidir laparotomia exploradora, o sigui intervenció.
Ningú que estigui viu i que fos aquell dia al quiròfan, ho haurà oblidat. Es possible que jo sigui l’únic, ja que era el més jove.
Jo no tenia perquè ser-hi, però la curiositat m'hi havia dut.
Ara mateix m'ha vingut a la memòria el cirurgià que va fer la incisió. 
L'escena següent tant espantosa com una pel·lícula de terror, com "Alien"
Van sortir, no se si dir volant o surant, centenars de quists hidatídics. No s'acabava mai. No hi havien càmeres fotogràfiques per documentar-ho. Semblava un brollador de quists, amb inacabables fills de paràsits escampats per tot el quiròfan, una escena dantesca!.
No vull parlar mes del cas. 
A tots els texts mèdics es deia que el contingut dels quists hidatídics eren com  "aigua de roca". 
En aquest cas una broma, “aigua de l'aixeta”. 

L’endemà vaig fer justícia i li vam explicar el final del cas al Dr. S...

Publica un comentari a l'entrada