dimarts, 26 de gener de 2016

DE DOSTOIEVSKI A SANDOR MARAI.

A través de les meves anècdotes, puc donar la sensació que la meva activitat nomes viu del passat, i això afortunadament no es cert, diria que tinc dedicació plena. 
Es més fàcil parlar del passat, perquè les anècdotes necessiten sedimentar-se, o algunes tenen un final diferit, (tot en nosaltres és difereix), i perquè les al·lusions a persones reals queden mes diluïdes. 
Pel que fa a encerts i errors, juro que és més difícil parlar d'errors.
Ja fa uns anys vaig veure una pacient, relativament gran, amb una historia preocupant, tenia tumors benignes, no dic on, per a que no es pugui identificar, i a més a més, quists al ronyo. També en tenia al pulmó, sense repercussió. Crec que me l'enviava un company, ex-resident meu, perquè em deia que aquesta associació no estava descrita.
Jo creia que si, que ho havia llegit. Vaig fer una recerca al pub.med, i no ho vaig trobar. Després vaig repassar una revisió recent de la revista de la Clínica Mayo (aquests quan revisen, revisen be) i no hi constava. De sobte, vaig recordar on ho havia llegit. Un text francès, en dos toms, Hamburger, de finals dels seixanta. Vaig anar directe, i vaig veure que ho mencionava, citant una revista pediàtrica sense impact factor, francesa i anterior al 72. Això escapava a la milionària memòria de la immensa web, el pub.med.


Però aquest no és el tema central, la pacient era, és molt culta, sempre miro quins llibres porten, la gent llegeix quant va al metge, potser per relaxar-se. Em va comentar que tenia una biblioteca de mes de deu mil volums. Vam anar a parar a Dostoievski, ella preferia Tolstoi, i vaig mencionar el capítol del Gran Inquisidor, que als setze anys quant el vaig llegir, a l’estiu, a pagès, em va impactar. Els personatges són arquetípics, els dubtes religiosos s'expliciten, i Ivan argumenta que com pot existir un Deu que permeti el dolor dels infants. Aquest dilema també el repeteix Camus a la Pesta i és un tema recurrent. Ella estava d'acord en que el capítol era cabdal i em va fer saber que n’existien edicions del capítol sol. Li vaig anant  fent controls durant un cert temps.
Quant la vaig tornar a veure, estava molt enfadada, indignada amb mi, no venia a reclamar res, simplement a comunicar-me un gran error meu.
Uns mesos abans jo havia vist un pacient estranger, per ofec. Era fumador, vaig fer-li una espirometria, vaig confirmar que era obstructiva i vaig dir-li que li demanava un TAC toràcic. Degut a que es queixava d'unes molèsties digestives, també li afegir una petició de TAC abdominal.
Es possible que a l'hora de transcriure-ho nomes li demanes el TAC abdominal?
Aquest pacient era la parella de la lectora de Tolstoi. Tenia un tumor pulmonar amb metàstasis cerebral, ella se l'estimava molt i em venia a recriminar que no l’hagués diagnosticat. Em vaig sentir fatal, estava segur que li havia demanat un Tac toràcic però a ella li constava nomes el d'abdomen. 
No sabia que dir. Ella va alleugerar el to, va tenir compassió de mi.
-"Ahir per cert, el vaig veure sortir de la representació de "L'ultima trobada" de Sandor Marai. Es una de les meves novel·les preferides."-

Tímid, jo li vaig dir, no l'havia llegida.
- "Ja sap, que l'actriu que fa d'anciana dida, - em va dir, com un altra retret - , té un tumor de pulmó amb metàstasi cerebral, pel qual actua cega?"-
-"Si, ho se, ahir havia una entrevista seva al diari Ara".-

I aleshores jo li vaig dir:
-"I com a la darrera escena de l’obre de Marai,  no podria mantenir el dubte de que en aquest cas, no hagués hagut un error en la lectura de la meva petició?"-
-"No, no, no en tinc dubte."-

Serà l'ultima trobada amb la dama lectora?

Publica un comentari a l'entrada