FAT CITY.
Sempre presumeixo que com a metge he fet de tot. No és veritat, he fet moltes coses, en part per l’època que m'ha tocat viure i per les particularitats biogràfiques que ens condicionen a tothom. Per exemple no he viscut una situació, ara em ve a la memòria, que em va explicar un col·lega, "Deu l'hagi perdonat" que voluntari a la “Division Azul”, sense experiència quirúrgica, al camp de batalla, havia practicat una gastrectomia amb el llibre a la mà.
Però sí que he fet de metge a les barraques de Barcelona, les de Can Tunis i les de Francisco Alegre.
A les de Francisco Alegre, moltíssim temps, perquè era una substitució que feia d'un col·lega delicat de salut, de l’ambulatori de Larrard. No hi he tornat. N'he vist imatges, per què sovint aquella zona ha estat objecte de reportatges a la televisió, degut a que crec que durant la guerra civil havia sigut un reducte d'artilleria antiaèria.
Com soc poc pràctic, no podria dir de quins materials estaven fetes les barraques, però no tenien mes de deu metres quadrats, no hi havia ni electricitat ni aigua corrent i es dormia amb matalassos al terra. Els gossos corrien per entre mig de la gent, no eren d’ètnia gitana com al Somorrostro, simplement emigrants pobres.
Les barraques estaven disposades en pendent, com a les “faveles" de Brasil, que hem vist a les pel·lícules. Hi podien viure fins a sis o deu persones, francament amuntegats.
Jo hi tenia pacients, generalment grans. No hi havia adreça, preguntaves i la gent t'hi acompanyava. Mai vaig tenir sensació ni de por ni de fàstic. Eren nets.
La meva primera publicació científica va ser d’un pacient d'aquestes barraques. Simultàniament també va ser la primera d'un col·lega meu, posteriorment d’èxit científic i professional, company de curs i del Clínic. Va ser a Revista Clínica Española i no es troba en el pub.med però és rastrejable. Es deia "Síndrome de Zieve" una situació clínica no freqüent conseqüència de l'alcohol.
Era un personatge de cinema. Ex-campió de categoria ploma, les males companyies i l'alcohol l'havien conduit a les barraques de Francisco Alegre. Baixet, no més de 1,55 cm, fort, nas enfonsat com al personatge li escau, però de veritat, un tros de pa, enyorant les antigues victòries, una mica tocat pels cops rebuts. No m'interessa la publicació, me'n interessa la persona.
Que se'n deuria fer? Es va rehabilitar i acabar fent de paleta o transportista? A quin arxiu es guarden les vides dels perdedors?
La publicació deuria ser del 1966 o 1967, abans que el meu col·lega se n’anés a Estats Units.
Uns anys després vaig veure Fat City, de John Houston, m'hi va fer pensar en aquell pacient, crec que es deia Fernandez.
Però sí que he fet de metge a les barraques de Barcelona, les de Can Tunis i les de Francisco Alegre.
A les de Francisco Alegre, moltíssim temps, perquè era una substitució que feia d'un col·lega delicat de salut, de l’ambulatori de Larrard. No hi he tornat. N'he vist imatges, per què sovint aquella zona ha estat objecte de reportatges a la televisió, degut a que crec que durant la guerra civil havia sigut un reducte d'artilleria antiaèria.
Com soc poc pràctic, no podria dir de quins materials estaven fetes les barraques, però no tenien mes de deu metres quadrats, no hi havia ni electricitat ni aigua corrent i es dormia amb matalassos al terra. Els gossos corrien per entre mig de la gent, no eren d’ètnia gitana com al Somorrostro, simplement emigrants pobres.
Les barraques estaven disposades en pendent, com a les “faveles" de Brasil, que hem vist a les pel·lícules. Hi podien viure fins a sis o deu persones, francament amuntegats.
Jo hi tenia pacients, generalment grans. No hi havia adreça, preguntaves i la gent t'hi acompanyava. Mai vaig tenir sensació ni de por ni de fàstic. Eren nets.
La meva primera publicació científica va ser d’un pacient d'aquestes barraques. Simultàniament també va ser la primera d'un col·lega meu, posteriorment d’èxit científic i professional, company de curs i del Clínic. Va ser a Revista Clínica Española i no es troba en el pub.med però és rastrejable. Es deia "Síndrome de Zieve" una situació clínica no freqüent conseqüència de l'alcohol.
Era un personatge de cinema. Ex-campió de categoria ploma, les males companyies i l'alcohol l'havien conduit a les barraques de Francisco Alegre. Baixet, no més de 1,55 cm, fort, nas enfonsat com al personatge li escau, però de veritat, un tros de pa, enyorant les antigues victòries, una mica tocat pels cops rebuts. No m'interessa la publicació, me'n interessa la persona.
Que se'n deuria fer? Es va rehabilitar i acabar fent de paleta o transportista? A quin arxiu es guarden les vides dels perdedors?
La publicació deuria ser del 1966 o 1967, abans que el meu col·lega se n’anés a Estats Units.
Uns anys després vaig veure Fat City, de John Houston, m'hi va fer pensar en aquell pacient, crec que es deia Fernandez.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada